Kora, o el ressò aquós de quinze dies amb nom propi

M’arriba a la memòria el so d’unes cordes de pescar, subjectades a una base amb forma de carbassa… el so d’una arpa mandinga. Taral·lejo una melodia que aquí ningú deu reconèixer i em sembla veure el Malle dalt l’escenari, entonant aquella cançó amb la kora.

I de cop i volta reinvento un seguit de records i emocions desordenats, una pila d’aprenentatges de vosaltres, un grapat de somriures amb intencions i expressions diferents, una afabilitat general que mai sabré agrair-vos prou. Mil anècdotes i més d’una vintena de cares que ja han deixat algun tipus de rastre en mi. Ara porto Senegal al cor.

Jo que encara no hi he estat, però he après que la vostra hospitalitat abraça més coses que la nostra feble generositat. Amb vosaltres he après que un abric pot ser tan sols d’aquell qui té fred, que una alfombra és d’aquell qui l’ha de menester per alguna o altra oració, que un te, a la nit, és per tot aquell que té ganes de compartir-lo amb mirades amigues. Amb vosaltres he après, també, que donar les gràcies no és un simple fer retòric, que davant dels problemes més val buscar solucions que intentar trobar culpables o responsables, que la vida és una mica més senzilla i una mica menys dura si ens allunyem del vici i el mal costum de la propietat individual,… Tantes i tantes coses que canvien, que són diferents, que us agraeixo que m’hagueu deixat tastar.

Quinze dies de kora i balls, de nits de te, d’un poc de wolof, de tres cafès amb llet a les 8 i cinc -quan el sol ja s’ha amagat-, d’aquesta vostra companyia que he tingut el plaer de compartir amb el Jordi, l’Olivier i la Cristina. I només desitjo no oblidar mai el so d’aquestes cordes que, acompanyat d’aglun sabar i un djembe i les veus de ressò nassal, em donaran el regust de tots aquests aprenentatges quan la memòria comenci a fer-me males passades. Kora és quelcom més que una paraula, molt més que un simple instrument.



Quant a annamassalle

Amateur en mil coses de la vida: el teatre, la música, la literatura i apassionada per totes elles. Surto de la generació del naranjito (l\’any 82) i començo a descobrir món… i creixo i descobreixo que tot està fet de petites coses: les relacions, el dia a dia, la quotidianitat sempre rutinària i sorprenent a la vegada. Finalment intento portar a terme aquest projecte de bloc, on vull assajar les meves primeres fotografies literàries d\’alguns racons quotidians.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Kora, o el ressò aquós de quinze dies amb nom propi

  1. guillem diu:

    Que bonic! Dissabte, amb la Montse, vam anar al Mercat de Música Viva de Vic i hi havia un grup folklòric senegalès (no me’n facis dir el nom) i vam pensar en tu.

  2. hi ha tantes coses que ens resten per aprendre en la nostra occidentalitzada visió del món…

  3. Anna diu:

    Guille: ui… jo crec que m’hagués emocionat si me’ls hagués trobat per Vic… Però no. No eren ells. En tot cas, segur que també portaven el ritme dels djembés escrit a la pell.

    Natxo: Suposo que tens raó. Sempre hi ha coses per aprendre, de tothom per part de tothom. I compartir gramets de vida és una manera de créixer que, en aquest cas, va ser meravellosa.

    Marta:Quina il·lusió que em fa, pensar que la seva força es palpava també entre el públic. A mi em va fer il·lusió que vinguéssiu. Recordo la sensació d’expectació als concerts i la meravella de sentir com, en algunes ocasions, es menjaven el món des de l’escenari.

  4. Jordi diu:

    Ara no em facis la competència! 🙂

  5. Anna diu:

    Ui, Jordi, jo mai podria fer la competència a un bloc com la Xabeba! Com hi ha món! A mi deixa’m amb aquesta dispersió meva, que no sé ésser ni massa rigurosa ni gaire especialitzada.

Els comentaris estan tancats.