Era un dia d’aquells especials. Un dia d’aquells en què decideixes regalar-te temps i entres a la llibreria per trobar la companyia dels llibres en l’aparent solitud. Era un dia d’aquells en què sembla que el món s’hagi posat d’acord perquè trobis quelcom que no saps que estaves buscant. De manera que no et costa trobar-ho perquè, entres per la porta de la llibreria per la qual normalment només surts. Perquè la llibreria ha canviat una mica la seva organització espacial i ha dedicat una taula gran a la secció de còmics. Perquè la secció de còmics sembla no tenir massa coses interessants excepte una petita perla. I és clar, no et costa veure-la. El títol El arte de volar et crida l’atenció. El dibuix de portada també. I l’enquadernat de tapa dura. Edicions Ponent sembla proposar algun regal inesperat.

Així que obres el volum i el fulleges. Entens que el llibre fa un repàs sobre la història d’Espanya a través d’un relat biogràfic, però et crida l’atenció sobretoto pel suïcidi. Per la organització del relat. La caiguda, planta a planta d’un home que va tardar 90 anys a aprendre a volar. T’estremeixes i et preguntes si tu també tardaràs tant de temps. De vegades tens la sensació que te’n surts però en general saps que et costa fugir de les presons que tu mateixa et construeixes quotidianament.

De seguida entens, doncs, que et trobes davant d’un tresor que acabaràs fent teu tard o d’hora. I el preu, que en una altra ocasió et faria pensar-t’ho bé, en aquest cas no et suposa cap impediment. Així t’endus el tresor i no pots esperar a arribar a casa per començar a degustar-lo. I un cop has començat et vius vivint en un altre món que també és el teu món. I poc a poc vas aprenent a volar amb el protagonista. I acabes el volum un diumenge d’agost al balcó, mirant a Sant Llorenç. I no pots evitar sentir una llàgrima que et llisca galta avall. Perquè de cop i volta et sents més viva. Perquè ara tens un nou company a la prestatgeria. Perquè la vida -i la mort-, de cop i volta, sembla que torna sonar com un repte, com un cant a la coherència, com un intent de llibertat, com un camí que amaga petits grans tresors que cal saber entrellucar enmig de tot el paisatge. 

Així que t’aixeques i entres al pis. I només pots sentir un gran agraïment vers Antonio Altarriba (no saps ben bé si al fill o al pare, segurament a tots dos) per haver-te fet arribar aquesta brillant narració de vida i mort i a Kim per haver sabut posar tan encertadament i expressiva unes imatges que dónen al guió una vida pròpia. Ara ho saps del cert, El arte de volar no és només un còmic.

Tweet

Es diu Rainer Maria Rilke. Ens vam conèixer l’any passat, al mes de març, a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona i des d’aleshores hem esdevingut inseperables. No és que vagi a casa seva massa sovint, però sempre el tinc present. Quan sóc a la llibreria no puc marxar sense haver passejat els ulls pel seu racó.

Quan ens vam conèixer, Rilke em parlava de manera pausada i serena des de les cartes que un dia va escriure a un jove poeta. Les seves paraules s’endinsaven dins la meva cambra i n’acariciàven les arrels. I jo m’adonava que feia temps que els meus ulls no havien brillat igual.

Ara, des de fa uns dies, Rilke s’ha assegut a la meva taula i m’explica històries. Me les explica amb aquesta manera que té ell d’explicar-ho tot, despullant tots els personatges i les artificialitats. Estalviant qualsevol mot innecessari per superflu, com aquell que obre una fruita i en mostra directament l’interior del pinyol. I és des del pinyol que Rilke i jo ens mirem als ulls. I és així com passen els dies i Rilke em parla del bon Déu i dels infants. I jo li agraeixo que s’hagi presentat amb aquest munt de contes, perquè els contes, per mi, sempre han estat com un salva-vides segur. T’agafen, t’acaricien el cor i et xiuxiuegen a l’orella jocs oblidats. I de cop, el món, torna a ser un lloc ple de possibilitats.

Si voleu conèixer el meu amic, us recomano que ho feu a través de les seves Cartes a un jove poeta, tot i que si voleu que us expliqui les Històries del bon Déu, no passareu pas les tardes en va. 

Tweet

Què fan dues Anna’s a retrobades a Londres durant quasi quatre dies -a part de passejar per Portobelo; passar del Kensington al Hyde Park i perdre’s per una Winter Wonderland importada de München, i arribar-se fins al Royal City Centre per veure un espectacle de dansa oriental; i quedar amb la Raquel, i sopar Goulash o patates [o goulash i patates]; i mirar mil fotos de grans experiències, i comentar documentals fets i documentals per fer; i adormir-se veient a la pantalla una obra de teatre viscuda i imaginada; i visitar la British Library i la Universitat de SOAS i passejar-se per Covent Garden i gratificar uns violinistes que, a part de virtuosos demostraven tenir sentit de l’humor; i compartir una amanida amb formatge de feta, i arribar a casa i menjar restes del sopar anterior i paninis improvisats; i agafar les guitarres i tocar v(b)elles cançons; i anar al teatre a veure  Piaf, el  musical,  amb entrades de primera rebaixades a més de la meitat i reservades per la mateixa Rogers-?

A part de tot això,  dues Anna’s  tornen  a  reviure complicitats  i  a  compartir experiències i records i nostàlgies, i esperances i pors i, sobretot molta estimació i l’alegria de saber-se sempre ben acompanyades malgrat totes les distàncies de l’espai i el temps. I també Warhol, i també la imatge de dues femmes fatales d’un còmic que encara resta per escriure.

Tweet

Economia freak, és una bona manera de posar un mirall a la societat per intentar trobar-hi aquelles dinàmiques que, de tant evidents, solem passar per alt, tot formant-nos una idea parcial i poc ajustada dels "quès", els "per quès" i els "coms" de la societat. Algun atractiu hi trobarà, també, el lector de novel·la negra: per enganxar un trampós, primer cal aprendre a pensar com un trampós.

Tweet

Des de la tendresa d’un nom i una mirada d’infant Julia Möller captiva totes les ments de la sala gran del Teatre Nacional, nit rere nit. Aloma apareix amb la innocència i l’alegria del que fa un tastet tan profund de vida i felicitat, que sembla que la seva embriaguesa es contagiï a cada una de les butaques del teatre. I com tot tastet profund de vida, el dolor a dins el pit, la mirada perduda d’ocell ferit, d’orgull vessat, es retrata en la fredor d’un rostre que només pot ser fred de o estimar. Aloma o Carme Sansa, des de la veu madura d’aquell que ja ha patit.

La música és, només, en aquesta atmosfera, un petit esgraó mètricament mesurat, que fa que l’emoció ens arribi en la seva forma més pura i que hom s’hagi de contenir les llàgrimes.

Finalment, per fi, podem veure un musical de qualitat, un musical europeu que fuig de l’espectacle per l’espectacle i que, en canvi, omple una sala d’inquietuds immerses en la profunditat de tots els oceans emocionals. Només una Aloma com Möller -cal dir que ha interpretat Cosette durant dos anys a Els miserables de Londres- podia donar una mirada tan clara i tan intensa a l’obra. Dagoll Dagom l’encerta, aquesta vegada sí, sense cap mena de dubte.

Tweet

Avui sento que he de parlar de la sort, de la sort que tinc i que he tingut. He de parlar de la sort de poder compartir cafès i pastissos de tarda-vespre amb el Miguel; de tenir una segona casa barcelonina feta d’Iris i Davide, i la seva senzillesa i la seva alegria i els seu fer acollidor; tinc sort de tenir una estrella que volta pel món -c’est mon étoile, mon petite grande étoile- i que sempre ocupa un lloc mai massa gran del meu cor, que m’acompanya malgrat totes les distàncies; tinc sort d’haver compartit anys d’esplai i de local del Víctor i d’haver crescut entre grups i activitats i algunes estones de nervis i alguns dies de glòria; tinc sort de tenir trossos de cor escampats pel món: de Londres a Senegal i Costa Rica, passant per Alemanya, per Bèlgica, per Canàries, per ses Illes, per València, per Madrid, per Valladolid i per Galícia. Tinc sort d’haver trobat i continuar-me trobant aus de vent que mai passen massa de pressa i que sempre deixen algun aprenentatge com a record; d’haver sabut apreciar la importància d’unes disculpes -que, pel què es veu, mai arriben a destemps- que s’endugueren una vella espina que semblava que m’acompanyaria durant tota la vida.

Per tots aquests trossos de cor que m’han anat acompanyant i m’acompanyen en el camí, per tots aquells que m’han tocat des de Terrassa o des de qualsevol altra punta de món, per tots aquells que viatgen amb mi malgrat totes les distàncies, per tots plegats, mai em sabré prou digna de tanta sort.

Tweet

Les pors, la recerca, el caliu… Tot plegat em transporta en el temps, a una de les classes de primer de sociologia, en una de les aules grans de l’Autònoma. En Martí Marín ens explicava història i sempre tenia Marx als llavis: "Les persones són allò que fan, en menys grau allò que diuen. Però la veritat d’allò que pensen i senten, això no ho sabrem mai". I amb aquesta idea creixia… així les persones són allò que fan… "More than words" diu la cançó. La por, aleshores, és un gran paralitzador del vincle entre el pensament i l’acció. La por, els dubtes, la foscor: l’hivern…

I jo, que fa relativament poc que visc en un estiu quasi permanent, que dic allò que penso intentant desfer tots els paralitzadors de l’acció; i no puc res més que restar una mica atònita i sorpresa davant la capacitat que tenim les persones per complicar-ho tot a través d’interpretacions i reinterpretacions amb les quals pretenem endevinar allò que mai sabrem i que és la base de totes les accions de les altres persones. Paul Watzlawick ho sap molt bé: quin art tenim, en amargar-nos la vida… I que curta que és! És potser, doncs, el moment de deixar-nos de pors i de dubtes. És potser doncs, el moment de passar a l’acció i deixar-nos de paraules i intencions. Que, com diu Pedro Guerra, la pluja mai torna cap a dalt. 

Tweet

S’apaguen els llums, s’aixeca el
teló, comença l’acció… I retorna el teu somriure rere cada focus. Totes les
formigues amigues, les portadores d’emoció en el gest porten gravat, d’alguna
manera, el teu nom, Lluís. Segurament mai podré plasmar en un paper escrit tot
allò que abarca el teu record. Perquè de vegades es tractava només d’una mirada
de complicitat, d’un somriure a temps, d’una ironia estripada que naixia sempre
des de la bondat amatent que hi havia al fons de totes les  teves
paraules. Recordo el teu somriure quan, aquell estiu, en tornar de Menorca, vas
comprendre que m’havia canviat la manera de mirar. Recordo molt, moltíssim, els
assajos del que, possiblement, ha estat el paper més secundari que m’has
dirigit. La Sang, 
una missatgera del més corrent, enmig de la història. Recordo com em va costar
de trobar aquell personatge tan correntment secundari. I recordo com tu t’hi
vas abonar, com sempre. I finalment recordo que em vas felicitar… i jo sempre
més m’he sentit orgullosa d’haver fet aquell petit paper que, a mi, em va fer
créixer tant i tant. I després van venir versos anglesos i més tard paraules d’Espriu,
quan vam jugar a fer una excursió per Sinera.

Aquell va ser el darrer any que
em vas dirigir, Lluís. Jo vaig marxar a Bèlgica, des d’on seguia amb afició la
vostra preparació de Chicago. Era el dia del meu retorn, quan vau
portar-la a l’escenari. I vaig anar de l’aeroport, directa a trobar-vos a la Sala Maria Plans, i la
funció estava començada. Un grup d’internes cantaven  "s’ho
mereixia, s’ho mereixia, la culpa és seva de debò. I si algun dia us hi trobéssiu,
faríeu totes igual que jo". Em vaig emocionar, tot i que més tard
sabria que no tot havien estat flors i violes. Però em sentia feliç de veure
que -per fi!- havia caigut un musical. I l’Àngels estava embarassadíssima. I el
David havia tingut una Queralt preciosa, mentre jo era en terres belgues. I tu,
Lluís, tu eres allà, darrere el focus, com sempre. 

L’any a sobre el grup es va
desfer i jo, al final, no vaig fer el taller. Vaig fer un tastet de teatre
musical. I va arribar el setembre següent carregat de mals auguris, i un dia
d’abril un calfred em va sorprendre, i els carrers de Barcelona es van
convertir en un estrany escenari on havia d’aprendre que t’havia de començar a acomiadar.

I els dies s’han anat succeint. I
jo sabia que, un dia, t’hauríem de fer reviure dalt d’un escenari. Així que
aquesta va per tu i és teva. Els elogis que caiguin seran elogis per la Rosa i elogis pel meu estimat
director, que reviu rere cada focus quan comença l’Acció. Lluís, ets ben
retrobat en les formigues emotives de l’escena. I cada gest és una  mica
teu, i cada paraula amaga un so del teu nom. I és ja per sempre.  Perquè
també estem fets una mica de tu, i sempre t’ho haurem d’agrair.

Tweet

Fou fa anys, abans que jo nasqués, que tot va començar. Hi havia en aquest món un home valent, un revolucionari bo. Un cor de roure que creixia amb ànsies de llibertat. I per llibertat ha deixat de bategar. Ha estat un roure valent, del qual no parlen els diaris. Un roure que mai he conegut però que ha anat creixent i deixant sembra i fruit al seu pas.

Un dia, inquisidors propis d’un segle i un món ple de vileses i mals auguris van voler tòrcer la fusta que aguantava el bell arbre i n’hi van voler robar el  fruit per estampar-lo contra algun mur que creien massa net. Uns innombrables inquisidors. I el roure va decidir deixar gelar tota la resina amb l’aire gelat de l’hivern, cavant un cau on els seus fruits no poguessin ser mai robats.

Aquest roure que mai he conegut, és estandard d’una fermesa insòlita, en els nostres temps. I la injustícia s’ha fet palesa en la seva història i ha quedat amargament gravada en la seva escorça. De vegades la vida pren el gust amarg d’una llimona podrida de tanta cruesa mundana. I, aleshores resta un odi tàcit… o la serena certesa d’una fermesa amarada d’un dolor inexplicable.

Tweet

I de cop i volta reinvento un seguit de records i emocions desordenats, una pila d’aprenentatges de vosaltres, un grapat de somriures amb intencions i expressions diferents, una afabilitat general que mai sabré agrair-vos prou. Mil anècdotes i més d’una vintena de cares que ja han deixat algun tipus de rastre en mi. Ara porto Senegal al cor.

Jo que encara no hi he estat, però he après que la vostra hospitalitat abraça més coses que la nostra feble generositat. Amb vosaltres he après que un abric pot ser tan sols d’aquell qui té fred, que una alfombra és d’aquell qui l’ha de menester per alguna o altra oració, que un te, a la nit, és per tot aquell que té ganes de compartir-lo amb mirades amigues. Amb vosaltres he après, també, que donar les gràcies no és un simple fer retòric, que davant dels problemes més val buscar solucions que intentar trobar culpables o responsables, que la vida és una mica més senzilla i una mica menys dura si ens allunyem del vici i el mal costum de la propietat individual,… Tantes i tantes coses que canvien, que són diferents, que us agraeixo que m’hagueu deixat tastar.

Quinze dies de kora i balls, de nits de te, d’un poc de wolof, de tres cafès amb llet a les 8 i cinc -quan el sol ja s’ha amagat-, d’aquesta vostra companyia que he tingut el plaer de compartir amb el Jordi, l’Olivier i la Cristina. I només desitjo no oblidar mai el so d’aquestes cordes que, acompanyat d’aglun sabar i un djembe i les veus de ressò nassal, em donaran el regust de tots aquests aprenentatges quan la memòria comenci a fer-me males passades. Kora és quelcom més que una paraula, molt més que un simple instrument.

Tweet