Què fan dues Anna’s a retrobades a Londres durant quasi quatre dies -a part de passejar per Portobelo; passar del Kensington al Hyde Park i perdre’s per una Winter Wonderland importada de München, i arribar-se fins al Royal City Centre per veure un espectacle de dansa oriental; i quedar amb la Raquel, i sopar Goulash o patates [o goulash i patates]; i mirar mil fotos de grans experiències, i comentar documentals fets i documentals per fer; i adormir-se veient a la pantalla una obra de teatre viscuda i imaginada; i visitar la British Library i la Universitat de SOAS i passejar-se per Covent Garden i gratificar uns violinistes que, a part de virtuosos demostraven tenir sentit de l’humor; i compartir una amanida amb formatge de feta, i arribar a casa i menjar restes del sopar anterior i paninis improvisats; i agafar les guitarres i tocar v(b)elles cançons; i anar al teatre a veure Piaf, el musical, amb entrades de primera rebaixades a més de la meitat i reservades per la mateixa Rogers-?
A part de tot això, dues Anna’s tornen a reviure complicitats i a compartir experiències i records i nostàlgies, i esperances i pors i, sobretot molta estimació i l’alegria de saber-se sempre ben acompanyades malgrat totes les distàncies de l’espai i el temps. I també Warhol, i també la imatge de dues femmes fatales d’un còmic que encara resta per escriure.
Apa, lladra, que no t’ho devies passar bé ni res… M’agrada llegir-te així de feliç. Dissabte et truco a veure com va amb els monstres
doncs potser aquest anglès de les frases fetes de la resta de països podria esdevenir una nova mena d’esperanto; si més no, permet apropar les diferents cultures d’aquelles persones que són fora de casa. I no ho oblidem, fer uns somriures, quelcom absolutament sa i necessari.
mentre feia el bloc aquell dia recordava una mítica cançó de La Trinca, que deia:
*
Vaja un embolic, jo t’ho dic,
*
coses de l’idioma;
*
un senyor petit i eixerit
*
de Santa Coloma
*
vol anar a Madrid decidit:
*
s’ha de viatjar.
*
Però el pobre home
*
fa temps que ha perdut
*
el costum de parlar en castellà.
*
Si vol dir que el cotxe li fa figa,
*
ha de dir que el cotxe ” le hace higo “.
*
I si li fa un pet com una gla,
*
” hace un pedo como una bellota,
*
señor, eso rai “.
*
Com que l’home és un somia truites,
*
senyors meus, és un ” sueña tortillas “.
*
Ell es pensa que és bufar i fer ampolles.
*
I se’n diu: ” soplar y hacer botellas,
*
señor, eso rai “.
*
Vaja un embolic, jo t’ho dic,
*
coses de l’idioma …
*
Talment hi ha per llogar-hi cadires,
*
vull dir que ” hay para alquilar sillas “.
*
El pobre home treu foc pels queixals,
*
i és que ” saca fuego por las muelas,
*
señor, eso rai “.
*
S’ho romia i pensa: ull viu !
*
que en castellà se’n diu: ” ¡ ojo vivo ! “
*
i per fi se’n va a escampar la boira,
*
vull dir que se’n va a ” esparcir la niebla,
*
señor, eso rai “.
*
Vaja un embolic, jo t’ho dic,
*
coses de l’idioma …
*
I com veieu, no hi ha res en català
*
que no es pugui traduir al castellà. Olé !
el link aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=yZGjUe9UcS8
salut!