Aloma, o una tendresa de vidre

Des de la tendresa d’un nom i una mirada d’infant Julia Möller captiva totes les ments de la sala gran del Teatre Nacional, nit rere nit. Aloma apareix amb la innocència i l’alegria del que fa un tastet tan profund de vida i felicitat, que sembla que la seva embriaguesa es contagiï a cada una de les butaques del teatre. I com tot tastet profund de vida, el dolor a dins el pit, la mirada perduda d’ocell ferit, d’orgull vessat, es retrata en la fredor d’un rostre que només pot ser fred de o estimar. Aloma o Carme Sansa, des de la veu madura d’aquell que ja ha patit.

La música és, només, en aquesta atmosfera, un petit esgraó mètricament mesurat, que fa que l’emoció ens arribi en la seva forma més pura i que hom s’hagi de contenir les llàgrimes.

Finalment, per fi, podem veure un musical de qualitat, un musical europeu que fuig de l’espectacle per l’espectacle i que, en canvi, omple una sala d’inquietuds immerses en la profunditat de tots els oceans emocionals. Només una Aloma com Möller -cal dir que ha interpretat Cosette durant dos anys a Els miserables de Londres- podia donar una mirada tan clara i tan intensa a l’obra. Dagoll Dagom l’encerta, aquesta vegada sí, sense cap mena de dubte.



Quant a annamassalle

Amateur en mil coses de la vida: el teatre, la música, la literatura i apassionada per totes elles. Surto de la generació del naranjito (l\’any 82) i començo a descobrir món… i creixo i descobreixo que tot està fet de petites coses: les relacions, el dia a dia, la quotidianitat sempre rutinària i sorprenent a la vegada. Finalment intento portar a terme aquest projecte de bloc, on vull assajar les meves primeres fotografies literàries d\’alguns racons quotidians.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Aloma, o una tendresa de vidre

  1. Jordi diu:

    M’han dit que la música s’assembla massa a Mar i Cel. Què n’opines?

  2. Anna diu:

    A mi, personalment, no em va recordar pas la música de Mar i Cel, la veritat és que no. El tipus de musical, sí. Però ja m’està bé. Jo ja en tinc prou de la moda que s’entesta a assimilar el gènere musical amb un món de color rosa, de floretes i alegria pastel. Ja tocava un musical que anés més enllà i que aconseguís musicar el drama.

    La música…en algunes cançons em va semblar realment preciosa (els duets contralt – soprano són especialment bonics) i en general molt encertada.

  3. tot tastet profund de vida, el dolor a dins el pit, la mirada perduda d’ocell ferit, d’orgull vessat, es retrata en la fredor d’un rostre que només pot ser fred de o estimar. Aloma o Carme Sansa, des de la veu madura d’aquell que ja ha patit.

Els comentaris estan tancats.