De quan Dogville va desmitificar el poble

La ciutat anònima ha estat la crítica més freqüent dels nostres temps. La ciutat on puc eludir responsabilitats perquè són compartides amb tantes persones, que si un fa no es nota i per tant quasi-ningú fa, menys aquells que s'acaben veient "tontos, de tan bons".

Bé, sí, la ciutat és això, en part.

Dilluns vaig (re)veure Dogville. 8 famílies és un nombre massa petit per dir que en aquest determinat poble no hi havia control social. Des que en un poble, comunitat o grup determinat l'anomenat "safareig" és possible, hi ha un cert control social. I això no és dolent. Això és el què permet la convivència. És el què permet que jo sàpiga què molesta al meu veí, tot i que de vegades pugui generar certs conflictes. Però un cert grau de conflicte, ¿no és inherent a qualsevol societat?

Reprenc el fil. Deia que mentre hi ha possibilitat de safareig degut a les dimensions no exagerades d'un grup o societat, hi ha un cert control social informal, desorganitzat. Sembla que, per tant, hi hauria d'haver també una certa justícia consensuada. Sobretot si es tracta del poble de Dogville, on es celebra una "assemblea" cada setmana.

Tot hauria d'anar bé, doncs, a Dogville. Perquè és una societat on tothom pot dir la seva, i on la vida social s'organitza a partir d'un cert autocontrol mutu, malgrat les diferències o desigualtats socials que hi pugui haver.

Com s'arriba, aleshores, a l'esclavitud? Quins mecanismes fan que un membre passi de ser "deutor" a esclau? Quan s'acaba l'amistat i comença la tirania? I el més important: qui ens garanteix que les assemblees no puguin arribar a ser tiranes?

A Dogville, com a totes les assemblees, les comunitats i els racons de món, el problema és que no tothom té el mateix poder, a no tothom se li reconeix el mateix dret de parlar, la mateixa saviesa en les paraules. I el què és pitjor, no tothom "es creu" amb el mateix dret. Hi ha persones que ja es pensen a si mateixes des d'una certa inferioritat o des del deute.

Aleshores, l'anonimat de les ciutats té quelcom de bo, també. I és que la mateixa tela d'anonimat que ens permet eludir unes responsabilitats que han quedat dissoltes, és la que ens permet dir ben alt que tothom, sigui qui sigui i com sigui, ha de gaudir dels mateixos drets. I és que, si no fossim anònims, en cert grau, podríem arribar a pensar que no necessitem que ningú ens garanteixi els drets perquè "estem en confiança"…. Però aleshores ve Lars Von Trier i ens porta a Dogville.  

[@more@]

Quant a annamassalle

Amateur en mil coses de la vida: el teatre, la música, la literatura i apassionada per totes elles. Surto de la generació del naranjito (l\'any 82) i començo a descobrir món... i creixo i descobreixo que tot està fet de petites coses: les relacions, el dia a dia, la quotidianitat sempre rutinària i sorprenent a la vegada. Finalment intento portar a terme aquest projecte de bloc, on vull assajar les meves primeres fotografies literàries d\'alguns racons quotidians.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: De quan Dogville va desmitificar el poble

  1. Núria, tens raó. La pel·lícula a més és original per la seva escenografia; com si es tractés de teatre filmat. És brillant, en aquest sentit. Les teves paraules m’han fet pensar que també hauria de penjar alguna imatge sobre la pel·lícula, perquè se’n puguin fer una idea les persones que no l’hagin vista.

Els comentaris estan tancats.