Pornografia del dolor

Si avui perdo un amic, un amor, un germà, moriré una mica. No em munteu grans espectacles i me n’exagereu la tragèdia. Doneu-me la mà,  feu-me una abraçada, intenteu escalfar el meu cor glaçat si sou amics. I si no sou amics, amb mi no se us hi ha perdut res, ni la desgràcia ni el quedar bé. No em vingueu a veure i, molt menys, vingueu a comentar la desgràcia de l’assumpte en societat.

Afortunadament,  ni avui ni ahir ni abans d’ahir he perdut un amic, un amor o un germà. Però la setmana passada vaig entristir-me en veure com, una vegada més, les persones ens movem amb actituds poc lloables. A Madrid hi va haver una tragèdia, perquè moltíssima gent va perdre un tros de cor. Els diaris van explotar la notícia pel cantó de la carnassa. Ens deu agradar recrear-nos en el dolor de les altres persones, perquè això és el què van fer tots els diaris (alguns més que altres, tot cal dir-ho), comentant tragèdies personals d’aquí i d’allà i mostrant  pornogràficament el dolor de persones que veien ennegrir el seu món, sobtadament.

Em pregunto per què no sabem estimar-nos i llegir-nos des del cor. El fotògraf, que llegeix escletxes d’art en el patiment  d’una persona potser no s’equivoca. Però quan retrata aquest patiment i el ven al diari, quan algú decideix que la imatge ha d’anar a portada, el periodisme es converteix en pornografia i els periodistes obliden el seu tros de cor. Així ens perdem una mica tots, conjuntament.

Quan em mori, siusplau, si estimeu aquells que m’estimen, no aneu a veure’ls per quedar bé, ni per comentar la tragèdia, ni per fer safareig. Doneu-los la mà i abraceu-los en silenci. Abstingueu-vos de fer-los fotos i de preguntar què senten, prou bé que ho podeu imaginar, car la mort és una vella coneguda de tots nosaltres. I si per alguna estranya raó sou periodistes, deseu-vos a l’armari. Gràcies.



4s comentaris

… hi ressonava el mar

Feia temps que no llegia algun poema seu, i vaig retornar a ell, a Miquel Martí Pol. Sembla un pare massa sabut, però sempre que hi retorno em sento com a casa. I sempre és un plaer.


Déu meu, això passava
al fons dels anys.

SALVADOR ESPRIU

I a totes les orelles
hi ressonava el mar.
Per l’ull de les escales
queien cançons a raig.
Amb quatre salts pujàvem
dalt de tots els terrats,
penjàvem banderoles
pels màstils desiguals
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.
Amb set sabres de fusta
lluitàvem contra el drac.
Xisclaven les donzelles
en veure redolar
les set ferotges testes
dins un bassal de sang.
Fugíem amb les noies
llevant, llevant enllà,
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.
Ho diuen les llegendes :
peixos de tors barrat
feien dòcil escorta
a intrèpids navegants.
S’esbadiaven trenes
a guisa d’estendard,
fargaires i poetes
acoblaven llurs cants
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.
Cap mot no se’ns perdia
per tràgics viaranys,
ni llanguia en exili
i estava empresonat.
Plovia sobre tota
l’extensió dels camps
i els arbres treien fulles
de cap a cap de l’any.
Llegíem a les fosques
versots de bon comptar,
cada versot, un himne,
cada himne, un foc més alt;
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.
Amb fang a les sabates
grimpàvem als cimals,
ungles i dents fendien
un vent de soledats.
Cridàvem les consignes
i no hi havia vall
que no n’expandís l’eco:
tot el país, un clam.
Per obradors i cales,
per places i penyals,
per cambres i margeres,
per claustres i espadats
la gran remor profunda
esdevenia cant
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.

Això i tot d’altres coses
passava al fons dels anys,
passava i passa encara,
passava i passarà.
Hereus d’un alt llinatge
cent voltes esbrancat,
florim quan menys ho esperen,
cantem quan menys els plau.
Del fang en fem muralles,
còdols, els mots, i al cap
de tantes maltempsades,
de tants i tants estralls,
dins totes les orelles
que saben escoltar
hi ressona ben viva
la gran remor del mar.



3s comentaris

Joves, guapos i… pobres???

És que ja veus, en aquesta vida cal estar en tot: que si depilar-te les celles, posar-te coloret de bon matí, la colònia bona, conjuntar la roba… Ai, per cert, parlant de roba! Has vist la nova botiga que hi ha a la cantonada? Tenen roba moníssima! Hauríem d’anar a donar-hi un tomb. Jo fa almenys dos mesos que no em compro res! I és que els sous no donen per més. Amb prou feines podem anar vivint…

Ai, una cosa, com et va anar l’altre dia al massatgista? Jo vaig a un SPA que està molt bé, perquè és un tot inclòs: pagues mensualment i pots demanar tants massatges com vulguis al mes, i t’entra una part del programa de depil·lació làser. Ah, tu només te la fas a les ingles? No, jo he demanat un tot complet, ingles, aixelles, bigoti, cames i cuixes, i també aquells pelets que em surten a mi (i només a mi!) per sota del melic. Ai, sí! És horrorós, fa molt de fàstic veure’ls. Home, és que ara, a l’estiu  sinó fa molt lleig. Hi ha cada pendó a la platja, que es passeja amb bigot… i amb pèls a les aixelles! Quin fàstic! Jo no ho puc sofrir. I veus? Amb això del làser que et dic, doncs, mira, vaig fent sessions i sembla que va prou bé. Espero que no em cremin, però. Ostres, t’imagines? Ja seria l’hòstia, que per algo apoquino els 100 eurets al mes, tu! Bueno, per això i pels massatges, clar. Ai, un dia, vaig anar a un balneari que estava superbé, a Fígols de la Plana, on feien uns banys de fang, que et deixaven la pell com nova.

 

Per cert, encara m’has d’ensenyar
les fotos de les vacances, eh?
Què vas fer? Ah, esports d’aventura? Sí,
està superbé. No, jo encara no he marxat. Mira, al final hem comprat uns
bitllets per anar a Hong Kong. Home, al final hem buscat un Hotel de quatre
estrelles, així a mitja pensió. És que quan es va de vacances ve de gust estar
bé i que et facin les coses, que si no no es descansa. Mira, al final hem
agafat un hotel que era una mica més car, però és que sinó, en aquests països
no saps mai què et pots trobar. Val més anar sobre segur, sí.

Bueno, quedem demà i anem a la botiga aquesta nova? És que hi havia uns
modelets que t’encantaran! A més, així aprofitem, que ara estan de segones
rebaixes, que si no no es pot… Sí sí, és que estem pobres, tu! Home, ara per
viure una mica tranquil cal cobrar més del que cobrem nosaltres. És que sinó
entre el lloguer/hipoteca, el gas, la llum, l’aigua, etc. a la que t’arriba una
factura inesperada ja et quedes en números vermells. No, no, que el món està
molt malament. Ja ens podrien apujar el sou, ja, que així no es pot viure! Ai,
ostres, demà no! Quedem demà passat, que demà tenia hora pel tractament làser!
Ostres me n’havia oblidat completament! Si és que no pot ser, tenim massa coses
al cap…

COMO TE DIGO UNA CO TE DIGO LA O J. SABINA 

 



Comentaris tancats a Joves, guapos i… pobres???

Xen Te i el seu fill

A la Bona Persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, Xen Te no esdevé tigre sanguinari fins que no pren consciència del fill que es troba dins el seu ventre. És aleshores que totes les seves energies es concentren només en buscar una bona vida pel seu fill.

És per això que, tot retornant al "meu" poble sard de Vilanova de Monteleone, quan sonava aquella cançó de Ben Harper i Jack Jhonson, jo sempre l’escoltava dues vegades "a child is born into this world, he needs protection"…  Aquesta cançó és la desesperació de Xen Te, que canta als déus. I jo, tot veient els colors del cap vespre banyar l’Alguer i la costa sarda, tot pujant cap al petit poble (on semblava que hi havia de trobar un Cinema Paraíso) l’escoltava i no em quedava indiferent. 

 

High Tide or Low tide 

Yes, in high seas or in low seas

I’m gonna be your friend

You know that I’m gonna be your friend

Any so in high tide or in low tide

I’ll be by your side
You know that I’ll be by your side

I heard her praying, praying, praying – mmh

I said I heard my mother
Her praying, praying, praying – mmh

She was praying in the night

And the words that she said, the words that she said

They still linger in my head, linger in my head

She said : "A child is born into this world

He needs protection " – yeah

God, guide and protect us

When we’re wrong, please correct us
When we’re wrong, correct us

And stand by me

In these high seas or in low seas
I’m gonna be your friend
You know that I’m gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I’ll be by your side
You know that I’ll be by your side

I said I heard my mother
Her crying, crying, crying – mmh

She was crying in the night
And the tears that she shed, the tears that she shed
They still linger in my head, linger in my head

She said : "A child is born into this world
He needs protection" – yeah

God, guide and protect us
When we’re wrong, please correct us
When we’re wrong correct us

And stand by me

In these high seas or in low seas
I’m gonna be your friend
You know that I’m gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I’ll be by your side
You know that I’ll be by your side

2s comentaris

Descobrint móns, a fora i a dintre

Només quatre dies. Quatre dies al complet. Quatre dies sola, amb la companyia del mar, del vent, del sol, de la sorra i del trosset d’illa que s’ha deixat visitar.  Quatre dies de cotxe i italià, de "Buon giorno", "Buona cera" i "Buona notte". Dies de descoberta de terres àrides i pobles desèrtics, petits, cuidats, plens de flors i de plantes, i de senyores amables, i de mirades incisives, interrogants. Dies d’aturar-me quan volia, i mullar-me quan em venia de gust. Dies de sentir el desig de córrer i fér-ho a l’instant, sense planificar. Dies de perdre’m i decidir que perdre’s pot ser una bona cosa i, perduda, arribar a un far i trobar-hi aquella parella de l’avió. L’entrenyable parella que viu prop de Vic que s’està a aquell hotel, i que visitarà les Grotes de Neptú amb vaixell.

I descobrir que la "Grotta di Neptuno" té raó de ser, perquè Neptú va existir i aquell és el seu palau.  I visitar-lo al costat de dos aventurers de la vela, que aprofiten la "retraite" per recórrer el mediterrani cabalcant onades.

I veure els pescadors al capvespre sobre les platges de l’Alguer, una imatge per recordar. I veure una posta de sol des de la muralla, i sentir, tot tornant al poble, un assaig de la banda municipal. I despertar-me cada dia i rebre el "Buon giorno" de l’hosteler, tot sostenint la safata de l’esmorzar.

Aturar-me i escriure o, senzillament contemplar, o escoltar i sentir.

Un viatge curt. Un viatge intens. I retorno i sembla que hi veig una mica millor. 

5s comentaris

Matemàtica dels sentits…

Quan no podem mirar endavant perquè ens vam quedar al punt de partida i caminem sempre mirant tot el que vam deixar enrere,

Quan tota l’alegria vital resta guardada en una ampolla que va quedar ben tancada en un mar de tristesa i perdició,

Quan no podem explicar-nos qui som i  

Comentaris tancats a Matemàtica dels sentits…

Mediacions internàutiques

No puc anar a dormir sense fer esment de la dinàmica trepidant que ha viscut aquesta segona habitació meva (la internàutica, vull dir) durant les últimes setmanes. Un dia vas a dormir i et dius "guaita, avui hi penjaré un pòster sobre aquesta cançoneta tan bonica" i al cap d’un mes escàs trobes l’habitació immersa en dilemes i desordres que no imaginaves. Han vingut convidats participatius, ves per on.

Al voltant del pòster que havia penjat hi han aparegut llibres i cartells. Alguns volen imposar la seva llei i d’altres clamen que és un error. En tot cas que ningú s’espanti. Aquesta habitació, sempre oberta a tothom, fins i tot a aquells que n’alteren l’ordre i la quietud habituals, continua essent ben lliure. I serà lliure per deixar ser lliure. En aquesta habitació meva, tothom pot dir-hi el què vulgui i, fins i tot, expressar un malestar i muntar una revolució. No deixa de ser la meva habitació i la meva llibertat. Tornaré a penjar quan vulgui un cartell buit o un quadre d’un altre pintor. Jo no sóc més original que tot el què m’envolta, per això, de tant en tant, a la meva habitació no parlo jo, sinó que deixo cantar aquells que per algun motiu em representen, em retraten o m’emocionen.

A la vida real hi ha una cosa que em capfica: que aquells a qui jo dono llibertat vulguin acabar amb la meva llibertat un dia. En aquesta habitació internàutica, de moment, no tinc aquest tipus de maldecaps. Per tant que ningú pateixi i que tothom digui el què vulgui.

I… si algun mediador internàutic veu que els comentaris d’un post passen de 7, està més que convidat a participar! 

 

6s comentaris

Oceans inexistents

Ell toca incansablement la guitarra i canta les cançons que li neixen a cada pas. Ella ven roses i té una filla, i els seus ulls es perden al mar. Cauen lentament i de sobte, al so de la guitarra i el piano intenten canviar la direcció dels seus vaixells. I quan arriben a estimar-se, perquè encara tenen temps…

Tot i res. Així és com passa. Once. Glen Hansard i Markéta Irglová. Una pel·lícula sobre els oceans inexistents retratats en acords espontanis. 

Comentaris tancats a Oceans inexistents

Retalls diversos i sons a incorporar

Deu tenir raó el Gat Merlès, quan em diu que tinc tot això molt oblidat. De vegades costa trobar els moments; de vegades és només que decidim convertir els nostres segons en qualsevol altra cosa. En tot cas, després d’aquest parèntesi, aquí sóc. Amb alguna cosa nova per dir.

Avui, podria parlar d’un retorn a Berlín vist amb uns altres ulls; podria decidir-me a explicar que m’ha agrat la música de "Boscos endins" i tot el muntatge que ocupa, ara per ara, el Teatre Victòria. O potser podria parlar de monges que ens parlen a través d’un llibre sobre les seves vides, de la música, la pobresa i la vida al carrer. Podria dir quelcom sobre el bon gust dels calçots i la salsa de romesco.

Però avui, finalment, parlo de nous sons que descobreixo i que aconsegueixen fer-me posar la pell de gallina. Fa força temps vaig recuperar en aquest petit espai virtual el poema de Joan Oliver Corrandes d’exili. Avui vull presentar-vos persones que han convertit aquest poema, i de l’arranjament que Lluís Llach en va fer, en uns pocs minuts de viatge, de màgia, de vivència de l’exili. Tot sobre un escenari impregnat de fils de veu que es trenquen, de guitarres delicades, del soroll de trens que marxen i travessen la frontera una nit de lluna plena. Us deixo amb els immigrasons i les seves Corrandes d’exili.

13s comentaris

Enlentint els segons

No vull parlar de mi. Però sí de la pressa del món i del ser aquí i allà i més enllà i no ser enlloc. Els monjos cartoixans passen el dia tancats a la seva cel·la i tots repeteixen, dia rere dia, exactament el mateix. Parlen una hora i mitja a la setmana. Jo, com tants altres, em passo el dia tancada a la cel·la oberta de la societat i trobo a faltar una habitació pròpia -em ve un pensament fugaç per a Virgínia Woolf- on em pugui tancar una hora cada dia per escoltar el propi silenci. No envejo la vida dels monjos cartoixans, però sí l’espiritualitat d’aquells que tenen la sort de viure la vida amb profunditat, sense presses ni retards.

Aquests dies la mort de Cassià Maria Just també m’ha fet pensar. Queden pocs homes bons i valents com ell, i  encara menys homes de pau i reflexió pausada que canviïn el ritme dels seus dies tal i com ho fan alguns religiosos. Viure de pressa no és sinònim  de viure més profundament, ans potser és el contrari.

Potser algun dia estarem disposats a descobrir que allò que més ens ha espatllat el món és aquest canvi de ritme que, i potser aleshores, decidirem  canviar el ritme dels nostres rellotges i redescobrir-nos amb una mica més de pau.

4s comentaris