Si avui perdo un amic, un amor, un germà, moriré una mica. No em munteu grans espectacles i me n’exagereu la tragèdia. Doneu-me la mà, feu-me una abraçada, intenteu escalfar el meu cor glaçat si sou amics. I si no sou amics, amb mi no se us hi ha perdut res, ni la desgràcia ni el quedar bé. No em vingueu a veure i, molt menys, vingueu a comentar la desgràcia de l’assumpte en societat.
Afortunadament, ni avui ni ahir ni abans d’ahir he perdut un amic, un amor o un germà. Però la setmana passada vaig entristir-me en veure com, una vegada més, les persones ens movem amb actituds poc lloables. A Madrid hi va haver una tragèdia, perquè moltíssima gent va perdre un tros de cor. Els diaris van explotar la notícia pel cantó de la carnassa. Ens deu agradar recrear-nos en el dolor de les altres persones, perquè això és el què van fer tots els diaris (alguns més que altres, tot cal dir-ho), comentant tragèdies personals d’aquí i d’allà i mostrant pornogràficament el dolor de persones que veien ennegrir el seu món, sobtadament.
Em pregunto per què no sabem estimar-nos i llegir-nos des del cor. El fotògraf, que llegeix escletxes d’art en el patiment d’una persona potser no s’equivoca. Però quan retrata aquest patiment i el ven al diari, quan algú decideix que la imatge ha d’anar a portada, el periodisme es converteix en pornografia i els periodistes obliden el seu tros de cor. Així ens perdem una mica tots, conjuntament.
Quan em mori, siusplau, si estimeu aquells que m’estimen, no aneu a veure’ls per quedar bé, ni per comentar la tragèdia, ni per fer safareig. Doneu-los la mà i abraceu-los en silenci. Abstingueu-vos de fer-los fotos i de preguntar què senten, prou bé que ho podeu imaginar, car la mort és una vella coneguda de tots nosaltres. I si per alguna estranya raó sou periodistes, deseu-vos a l’armari. Gràcies.
